Bon dia, nit o part del dia a la que llegiu aquest text. Probablement no sería necessàri fer un comunicat diari del que ens passa, però així confirmam que, per ara, seguim vius.
Ahir la jornada va començar amb la entrada a un bus sense cap problema (exceptuant que a un del grup gairebé el deixa el bus ehem ehem Miquel Ballester). Els astres probablement es varen aliniar, perquè vàrem topar-nos amb un camarada català que responia al nom de Jaume. Amb els consells i indicacións del nou aliat vàrem arribar al nostre destí. Sí; senyores, senyors i Obdulia; les mundialment conegudes tendes de centre comercial. Tot i que amb algún entrebanc (perquè sempre n'hi ha d'haver d'entrebancs) sortirem del local amb una partida de quimbos i menjar per uns dies.
Dinats d'unes barres de pà que volien ser bocatas només per dur una llesca de formatge i/o jamón, partirem cap on més il·lusió ens feia: les mines de sal. Profundes com Mória, les galeries s'endinsaven més de 130 metres davall terra i comptaven amb més de 2500 metres de recorregut amb les parets revestides de sal. Des del moment que la guía ens va dir que podíem llepar les parets, vàrem entendre que abans que nosaltres, mig planeta ja hi havia passat la llengua (és sobre entén que ens va ser completament igual). Després de un recorregut de unes 6 hores (2 i mitja a Espanya) vàrem aconseguir lo que no ha pogut el Baleares (pujar). I en sortirem vius.
Quan arribarem al càmping tocava el millor de cada dia, sopar. Tot i les nostres aspiracions a la independència domèstica, la mestressa del local ens oferí tant utensilis com salsitxes de tres pams de mico, després d'una mica de sobretaula tal com mana el passatge 0190 de la Bíblia, anàrem a geure.
PD: Al nostre canal de Youtube anam penjant els videoblogs promesos anteriorment. Aquí us deixam un enllaç a un dels vídeos del canal, esperem que us agradin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada