Dia 29. Polonia returs.

Si us deiem que varem dormir com reis el darrer dia que erem per Eslovaquia sería una mentida mes grossa que aquell que diu "ara baix". Però rutes, com és que no heu dormit be? Molt fàcil, a una furgoneta li va pegar per posar tecno almenys a 131 decibels just devora noltros fins a les 05:00am. Sincerament, si qui s'aixeca dematí pixa allà on vol, els de la furgo haurien trobat el cafè una mica agre.
Tot i aquesta feta, alguns dels nostres reclusos varen optar per nedar una darrera vegada al llac tot d'una que ens aixecarem per despedir el camping.

Berenats i amb el bivac plegat partirem cap al primer tranvia del dia. Aquest era de línia i no passà res, sa juerga començà al segon, amb el tren gros.

El tren que ens tocà hi havia dues seccions: la dels pobres, amb butaquetes i una per "ricachones" (entre cometes perquè no crec que un ric pilli transport públic) amb gabinet. I on pegaren el nostres cordials rutes? Eco di qua, a un gabinet. I era vostro el gabinet? NO. Obviament ens varen treure i pegarem (per anar a un lloc) a les butaques.

Passada una estona asseguts a les butaques ens adonarem que tampoc erem allà on tocava. I que va passar després? Que Pere Quetglas s'aixecà i inicià una odissea del vagó 5 al vagó 9. Obrint i tancant portes, esquivant persones, melena al viento i la mirada del tigre va moure a tot el grup on tocava ser.

Acaba aquí, no? Ojalà, perquè quan ja ens haviem assegut, varem reparar en que (surprise, surprise) no podiem posar l'aire si hi havia almenys una finestra al vagó obert. I que vareu fer? Fàcil, convèncer el vagó de tancar la finestra i tenir aire. I ja? Clar que no kemosabi, perquè no hi havia d'haver una mala bruixa que tot i xerrar castellà no va tenir nassos a tancar sa finestra, és més, quan va veure el que demanàvem va obrir la finestra que ja d'un principi pareixía estar tancada.

Passades unes hores amb la finestra oberta i no morir de calor (es va posar a ploure i alguns es varen arribar a banyar un poc) arribarem a Poprad, on un bus ens duria al destí final, Zakopane. Va ser un viatge senzill i fora cap altre complicació que la d'un ninet fent molt de renou.

Arribats a Zakopane uns varen anar a demanar info i d'altres varen anar a fer la compra. Pel que fa a la compra basta dir que varen tornar amb una bossa tamany industrial de ganxitos amb gust i textura a forespan (exigeradament grossa).

Per acabar (menos mal), arribarem al camping amb un bus i varem conéixer el nostre amfitrió: Un polac ben simpàtic que alucinà amb el fet que volguessem dormir daval un plastic i una corda. L'hem apodat Luigi, per el parescut al del Mario Bross.